La molt il·lustríssima Alícia Casals Gelpí no va néixer
en un hospital, sinó al pis familiar el 27 de gener de 1955, com correspon a
aquella remota època d’ara fa SEIXANTA anys. Va créixer jugant a leproses amb
tires de diari enganxades a les cames amb les seves germanes i a que
s’esfondrava el terra per no fer tard a una l’escola de nom seductorament
sensual: Dames Negres. Amb les seves excel·lentíssimes notes acadèmiques, que
se les va currar, va entrar a l’ETSEIB.
Allà, tot buscant les sabates que li prenien els nois per
jugar a futbol pels passadissos (joc innocent per no dir que la pretenien), i
sorpresa per l’estrany nom d’un company de classe, va conèixer el qui seria el
seu futur marit. I entre números i festejos va acabar la carrera d’enginyeria
Industrial amb l’especialització d’uns inquiets electrons el 1976.
Com que no sabia fer res més que estudiar, va seguir amb
la Tesi doctoral, una mena de capsa que guarda al despatx i que ningú sap massa
bé per a què serveix.
No va arribar a l’any que va casar-se
amb aquell jove de nom curiós, justament el divendres 13 de gener de 1978 (no
són supersticiosos). Al cap de dos anys d’aquesta unió va néixer el Lluc (muníssim)
i tres anys més tard va treure el cap la Júlia (xulíssima). Aquest mateix any
(1983) va fer la lectura de la tesi doctoral a la facultat d’informàtica, on
encara està adscrita actualment com a catedràtica del departament d’Enginyeria de Sistemes, Automàtica i
Informàtica Industrial (ESAII) de la UPC.
A partir d’aquí: congressos, claustres, exàmens, classes,
gimnàs, xerrades per a avis i engrescant a dones a anar a la universitat
politècnica. Un no parar d’activitats i
compromisos. I quan semblava que podia arribar a la calma... que els nens
havien marxat de casa... i que, per fi, podien tornar a gaudir de la vida de
nòvios amb el Leonci.... aleshores... aleshores no se li acut res més que presentar-se
a la presidència de l’ANC a Sant Just Desvern, els quals la van rebre amb els
braços oberts!!! Quina se’n pescarà a partir dels seixanta?... amb aquesta dona
mai se sap.
Vamus, una dona “de bandera”!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada